Només arribar a l’estació del Nord ja et recordaven que faltaven un parell de mesos per les Olimpíades amb l’escorcoll profund d’una motxilla amb una bufanda i poca cosa més. Després, corrent a buscar un bar on vore el partit. Ben a prop de Canaletes, a un bar de la plaça del Bonsuccés, seria el lloc on un parell de llàgrimes regalimarien quan Alexanko alçava l’orelluda cap al cel. Després la festa, les carreres i… osti, que no tinc lloc on dormir!

L’endemà en companyia de l’amic Hubert (després d’una atzarosa trobada) assistíem a una plaça Sant Jaume on no cabia ni una agulla, a rebre els jugadors i escoltar allò de: “Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí!”. Reconec que l’ombra de l’Steaua em perseguia i això, havia estat com treure’t una punxa clavada al peu que contínuament et recorda la seua presència.
Explique la batalleta, perquè ara, quan els quaranta ja em parlen de tu i porte sobre l’esquena un munt de records culers, no podia deixar passar l’oportunitat d’anar a Londres a vore la final de la Champions. Tenia entrada i per tant no calia pensar-s’ho, vol d’anada i tornada a Alacant el mateix dia (ho aguantarem?).

La final contra el Manchester United recorde viure-la amb una tranquil•litat desconcertant. Quan vaig vore els onze que jugaven pel Manchester vaig pensar: guanyem!, i així va ser. Normalment, sóc poc donat a combregar amb la massa com si d’un ramat es tractara però reconec que vaig patir una certa abducció perquè no vaig parar de saltar i cantar en tot el partit, al cap i a la fi, havia anat fins allà per passar-ho bé i …guanyar.

Pensava que després de l’orgàsmic mes de maig del 2009 els barcelonistes viuríem poques situacions d’extrema i intensa felicitat com eixos dies, però no ha estat així, ja que experimentar en carn pròpia un esdeveniment així ha estat fabulós.

Ell em va enredar perquè li presentés la seua primera novel·la de temàtica eròtica per diferents biblioteques i fires de la Vall d’Albaida. He de dir que l’experiència va ser gratificant, no tant per un mateix, com per vore que el treball de l’amic té ressò i la gent li’l valora.

Modestament, crec que és una novel·la curta que val la pena llegir per distreure’s i agitar, si és el cas, l’apèndix masculí i el no-apèndix femení (m’estic ficant en un embolic, cames!).

El menú resumeix en bona mesura el contingut de la novel·la.

ENTRANTS
Moniato amb crema de llet
Clòtxines amb suc de llima
Mamelletes tèbies de faves amb herbasana
PRIMER
Brotxeta de xop amb llonganissa, trompetetes i pebre
Tricorn de refresc gelat amb “mojito” cubà
SEGON
Abadejo mullat amb salsa de carxofa valenciana
POSTRE
Pastís de magrana amb melmelada de figa i “pica-pica”
Tot ben regat amb vins dels Alforins.

He augmentat la família (ja són dos xiquets… i prou!), he canviat de feina i sóc funcionari, he finalitzat estudis que s’eternitzaven (llicenciatura en documentació) i n’he començat altres (un nou màster), he viscut situacions multiorgàsmiques amb el Barça de Guardiola i moltes més coses que no ressenye. També, com sempre passa, hi hagut situacions complicades i difícils.

Així que, amb l’esperit de les bruixes santjoaneres i l’ànima depurada reprenem l’escriptura d’un textos que no sabem si seran llegits però que almenys ens serviran per contar coses, ni que siga a nosaltres mateixos.

Resseguir les petjades literàries de la formidable novel·la de Jaume Cabré Les veus del Pamano a la Vall d’Àssua, el País íntim de Maria Barbal, la literatura d’arrel de Pep Coll i el seu salvatge o els fets de Tor que va recollir el periodista Carles Porta. Aquestes obres ens configuraren una imatge prèvia sobre unes terres inexplorades per nosaltres. Certament, i recorrent al tòpic, la realitat ha superat la ficció. Us anime a fer aquesta aproximació prèvia.

Ara toca reclusió (i tan a prop que hem passat pels monestirs del Císter!).

M’he vist obligat a penjar-lo per dues raons: en primer lloc, llibres, llibres i més llibres, i en segon, i determinant, la música, salvant les òbvies distàncies, m’ha recordat el amoalaura.

Canviarem el títol del blog i l’anomenarem IMPERTINÈNCIA MENTAL

Una excusa poc justificada? Segurament. Ens agrada conéixer el francés, només faltaria, però, no hem estat capaços de capbuçar-nos amb l’anglés tal i com ens autoexigia la nostra consciència. Bé, d’un temps ençà, anem a més, que diria l’slògan. Anem fent camí, massa a poc a poc, però caminem sense aturar-nos.

Ajuda a caminar en aquesta direcció Quotes & Jokes una pàgina, en la qual persones de referència dins el món de la documentació (Tomàs Baiget, Alice Keefer) ajuden a millorar l’anglés amb acudits sobre les biblioteques i el món de la informació.

El títol del bloc podria ser Exigua Exempció o d’altres. Però com calia triar-ne un, va triomfar Loquacitat Limitatda 2.0. Ara l’assumiré i el faré meu encara que caldrien bastants línies per valorar-ne la rigorositat i coherència de la tria, però això, no deixen de ser neures personals.

Vull escriure, bàsicament, sobre què faig, què llig, què visite, al món de les biblioteques. Hores d’ara, em trobe en fase d’impregnació de la filosofia 2.0, de la Library 2.0. Noves maneres, noves eines.

N’estaré preparat? Seré un tecnòleghumanista de la informació?  No en tinc de respostes a aquestes preguntes una mica absurdes. Així que, som hi!